Ací teniu la crònica dels Nadals més feliços, ecològics, sans i al·lucinògens de les nostres vides. Una experiència que, com ja anunciarem, és tornà mística i irrepetible. El èxit ha estat aclaparador, més d’una dotzena d’amics caminarem junts al llarg de tant desitjat periple.

Quatre persones composàrem el equip base que tingué la immensa sort de completar tot el recorregut, al que dia a dia sens unia o marxava gent, com passa a la mateixa vida. Trobarem a faltar especialment a Dj Potens, Dj Pause, Angie i Dj Capón, que els varem portar sempre al nostre cor muntanyívol.

Despertar-se als peus del Puig-Campana és, com a poc, emocionant.
Cal assenyalar per a altres vegades que els PRV marcats per la Diputació d’Alacant coincideixen massa sovint amb pistes. A nosaltres ens agraden més les xicotetes sendes. Així i tot el recorregut entre el Puig-Campana i la Serra dels Castellets fins al Coll de Sacarets ens va fer adonar-nos-en que ja havíem deixat darrere la civilització. Quan després de passar per la zona d’escalada del Divino arribarem a Sella, Charo ens estava preparant a sa casa un caldós i frugal sopar.

De bon matí s’afegiren a la travessia el autèntic Palanki (bon amic de fa un grapat d’anys) i dos col·legues més d’Altea : Salvador (muntanyer molt experimentat i pioner de les festes de Sant Antoni) i Jose (germà del mític Bambolla, home fort i rialler). Sols us direm que la pujada a la penya de Sella està molt empinada però paga la pena. El dia era fred, ventós i solejat. Es veia perfectament definida la nostra estimada illa d’Eivissa. Dinarem vora les Simes de Partagat, pràcticament al Cim d’Aitana, i pel Pas de la Rabosa baixarem caminant l’ombria fins a la font de Partagat i després ja molt debilitats arribàrem al poble de Benifato.
Si el País Valencià fora Palestina Benifato podria ser Betlem. A l’hostal ens esperaven Guillermo i Leti amb el seu nadó Nicolás (Des de Canàries i passant les vacances a l’Alfàs del Pi ens vingueren a visitar), Rafa Bondia (conductor sacrificat), Rosa (un bon fitxatge de ulls preciosos i parlar alegre), Gerard Miquel (si senyors, el fabulós il·lustrador, llegenda viva del còmic valencià) i Inés (cuinera lluitadora del restaurant La Plaça de Beniaia, no tardeu a passar per què és més que recomanable). Despedirem tristament a Epo i Isma (parella d’homes viciosos coneguts en els pitjors afters del Cap i Casal i LIGRES amb pedigrí) que se’n tornaren amb Rafa cap a València. A sopar i dormir que el dia havia estat realment dur.

La davallada a Beniardà de bon matí per desdejunar allà, travessant els camps llaurats per sendes zigzaguejants, va ser un dels plaers del dia. La nostra imaginació ens portava a pensar-se’n treballant tots els matins a un tros de terra com aquestos i també Gerard recordava les cròniques de Paco Tortosa a la Turia que tant el feien gaudir.
Amb els canvis del dia anterior ara quedàvem quatre dones i tres homens. Cal destacar que aconseguir una majoria femenina és molt difícil i estrany a la muntanya. Tot el dia va ser boirós i fred, inclús la pluja ens va rebre al arribar al destí. No obstant això la llibertat de poder cagar a la vora del camí ens retrobà amb un passat no tant llunyà.

Aquest va ser un dia de boniques sorpreses: De matí una dona gran i riallera, ens donà l’alegria de vore el que hui és consideraria una bogeria, rentar la roba al llavador públic amb una temperatura sota cero o d’uns pocs graus. Segons ens contaren en el poble ho fa tots els matins del any, rient, cantant. Desgraciadament, una espècie en vies d’extinció.
A més a més, la senda que ens dugué des de Castell de Castells al Pla de Petracos estava magníficament conservada, de les de gaudir. Allí comprovarem com a les pintures rupestres, els “valencians” prehistòrics (5.000 a.C. ), ja utilitzàvem la quatribarrada (je, je, je...). No tinguérem la sort de trobar-nos amb el company Joan La Roda fins que aplegarem a Benimaurell. El pobret es va fer més de vint quilòmetres en solitari.
Quines panoràmiques del Montgó des d’ací!
Ens abandonaren Inés, Rosa, Gerard i Joan, i quedarem de nou els quatre magnífics. Leo i Alberto que formaren el equip base amb nosaltres no decaigueren ni fins l’ultima petjada. Uns magnífics caminants. Visca aquesta parelleta de dos amics de Geldo.

El valencià que no haja recorregut les sendes i el Barranc de l’Infern, cal que ho faça abans de morir per entendre la importància demogràfica i cultural del món musulmà a les nostres terres. Els arraconarem primer als pitjors llocs i després genocidament els expulsarem. Reflexionem.
Ara bé, aquest és un lloc al•lucinant. A les Juvees del Poble d’Enmig varem vore un desgraciat pseudo-hippie amb un 4x4 fent el paiasso, amb perdó per a la gent del circ. Fins a Pego han recuperat l’antiga senda, de molta qualitat. Taxi a l’estació de Gandia, parada i salutacions a la tenda “100% Pirata”. Ara sí, amb tren cap a València.
L’estació del Nord de València és sens dubte l’estació ferroviària més bonica del món.

Recorregut: Benimaurell – Barranc de l´Infern – Pego. 4 hores i mitja. 18 quilòmetres.
Pego: 9062 habitants. 82 m.s.n.m.
Mitjà de transport per tornar al Cap i Casal: Autobús La Amistad. 19:30 h. Pego – Gandía. Tren de Gandía – València. Estació del Nord. 20:00 h.
Dormir: Cadascú a sa casa. A descansar per la nit de cap d’any i celebrar tots plegats el 38 aniversari de l´Asun.