Hem quedat a les 8:00 hores al creuament de la G.V. Ferrán El Catòlic amb Sant Jacint (baix de ma casa). Belen Riquelme (Guchi) i Ismael Rumbeu (Vespaman) arriben més de mig hora tard. Anit es gitaren a les 4:30 h. Jo que de vesprada havia agafat un bon pet amb un company de feina (més d´una dotzena de cerveses entre dos) m´alce resacós, però amb la formalitat que em caracteritza, a l´hora.

Som un grup de deu persones, sis mascles, quatre femelles i un gos. Segons la meua opinió aquest deuria ser el nombre màxim per raons de movilitat, intendència i contaminació acústica.

Les gatetes (Iolanda i Pili) estan cada dia més boniques i mimoses, Paco Place és tot un clàssic en plena forma, Pau Llorens (eixe gran artiste i millor persona), Cesar Tormo (afilant i punçant), Epo (molt ocupat fent el reportatge gràfic), l´Asun (eixa gran dona a la que el contacte amb la natura augmenta la seua bellessa més si pot cabre) i jo (Dj Maulet) un pobre i infeliç homenet amb poca dignitat al servei de les causes perdudes.

L´oratge no està gens clar. El dia s´alçat prou nuvolat i plou poc però per a "lo" poc que plou, plou prou. Esmorcem a Alzira a un bar de collidors davant d´un antic magatzem de taronges d´estil modernista de principis del segle passat. Una autèntica meravella de l´arquitectura industrial més nostra. La cambrera ens atén cordialment amb la nostra dolça llengua que tan sols allunyant-nos uns pocs quilòmetres del cap i casal mostra la seua vitalitat i el seu monopoli comunicatiu. Cal fer-la servir més (jo el primer) en les eixides a les nostres muntanyes per a una major integració amb el espai natural, històric i cultural.

Comencem la marxa després de passar pel control d´entrada. El paratge està molt ben cuidat i vigilat. És una vertadera joia. Fem la primera paradeta junt a les basses del Monestir. Quina armonia estética! Pot existir al món una valleta tan perfecta? Quina vegetació: fleixos, arborcers, carrasques, pins, lledoners, margallons... Increïble!

Pugem per la pista, després senda, fins al Coll que separa la Creu del Cardenal de l´espoló del Cavall Bernat. L´oratge s´aclareix. Des d´allí podem vore la Mare Nostrum. La Mediterrània! La muntanya de les Raboses de Cullera, baix els pobles de Llaurí i Corbera, tota la ribera del Xuquer, rere l´Albufera i al fons la ciutat de València. Que poc estimem els valencians la nostra terra i com la fem patir!. Continuem pujant i amb poques dificultats fem el cim del Cavall Bernat (587 m.) abans de l´una del migdia. Quin orgasme visual! Deu persones i un gos d´alt d´aquesta atalaia privilegiada. Gaudim sense límits, el Ratlla, el Monduver amb les horribles antenes, el màgic Benicadell (la setmana passada estiguerem allí), la Serra Mariola i el Moncabrer. Quin goig! Quina pau espiritual sols trencada pel sorroll de la A-7 que arriba fins ací. Tots plegats formant un trencaclosques de cossos d´homens i dones lliures i un gos fent la ma e intentant assasinar amb una pedra a la tranquila Asun. Fa un poquet massa d´aire. Baixem per la torrentera i dinem els nostres entrepans propet del Coll. Tornem cap al Monestir en dos grups. Uns fem un intent d´apropament al barranc Negre. Ja tots junts a les bassetes parlem i riem, visitem el magnífic jardí de la casa vella de la Murta (un botànic en miniatura amb un estanc amb ànec). Som més de les sis de la vesprada. Tornem cap a la "city" parant a fer-nos uns carajillos al riberenc poble de Guadassuar amb el sentiment d´haver passat un dia inolvidable. Pau i Cesar em comenten que els ha agradat moltísim l´excursió.

Jo sóc feliç.

Recorde al bon amic Juantxo que ha tingut un xicotet accident, a Lalo que no ha pogut vindre per raons de feina i a les panteres que tan sols son festeres.

La setmana vinent més.

dj Maulet, 25 gener 2004.